Vuit artistes contemporanis rellegeixen el patrimoni cultural català al segon cicle de "Passat/Present"

Estas imágenes pertenecen a Página Oficial del Govern

Avui s'ha presentat en roda de premsa, al Vinseum, Museu de les Cultures del Vi Catalunya, la segona edició del cicle "Passat/Present", un projecte impulsat pel Departament de Cultura. A la presentació hi han participat el comissari del projecte, Frederic Montornès; el director general de Promoció Cultural i Biblioteques, Xavier Fina; el director general del Patrimoni Cultural, Joaquim Borràs i el director de Vinseum, Xavier Fornos.

"Passat/ present" es desenvolupa en el marc d'una col·laboració entre les dues direccions generals del Departament de Cultura amb un projecte que agermana l'art contemporani amb el nostre llegat patrimonial. 

El cicle es podrà veure vuit monuments repartits per tot el territori català. Una selecció de vuit artistes contemporanis exposaran, cadascun en un dels monuments escollits, una de les seves obres. Es tracta, doncs, d'un projecte coral amb intervencions artístiques a tot el país.

La segona edició del cicle arrenca avui amb la inauguració de la peça d'Ignasi Aballí al Vinseum i continuarà amb la de Manolo Laguillo el 10 d'abril a la Casa Bloc del Museu del Disseny a Barcelona; seguida de la de Mar Arza a Escornalbou el 10 de maig; la peça de Patrícia Dauder el 16 de maig al Museu de la Noguera; Paula Bruna el 22 de maig al Museu del Ter; cabosanroque el 24 de maig a Miravet; David Bestué el 31 de maig al Museu Hidroelèctric de Capdella i Mariona Moncunill el 6 de juny al Museu de la Garrotxa d'Olot.

La proposta, comissariada per Montornés, crític d'art i curador d'exposicions independent amb una llarga trajectòria, consisteix en la revisió dels fons museístics o històrics dels espais patrimonials per reinterpretar-los des de pràctiques artístiques contemporànies. 

Dur el passat al present per rellegir la història amb una mirada contemporània i viatjar a un temps pretèrit sota el prisma de l'actualitat. Un museu, un monument, una biblioteca, un arxiu, un jaciment arqueològic, són espais que custodien la cultura des del punt de vista històric, artístic, social, antropològic. Així, en visitar un espai patrimonial també és possible revisitar el passat i donar peu a relats tan singulars com els que es deriven d'allò que veiem. 

Ignasi Aballí, Vinseum, Alt Penedès, 2 d'abril

"Paisatge possible" i "Intents de reconstrucció"

Si parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat d'una comarca que cultiva el raïm i produeix vi des de fa més de 2.700 anys, parlar del Vinseum és parlar del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. 

Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) és un artista que, tot transitant els límits de la representació i la percepció, explora el llenguatge des d'una òptica minimalista i practica intervencions mínimes, gairebé imperceptibles, tant en superfícies de color com mitjançant la incorporació d'elements quotidians com la pols o la llum. En molts casos, l'artista desapareix com a subjecte i deixa que l'acumulació o l'acció corrosiva dels materials o la llum construeixi l'obra.

La proposta d'Aballí pel Vinseum se centra en dues intervencions. "Un paisatge possible", es tracta d'una nova versió de la instal·lació, en la que, a través de textos situats a les finestres, s'anomena allò que no podem veure, però que igualment existeix, forma part de l'entorn i ens afecta. Es tracta d'elements del paisatge que no percebem amb els ulls, de fenòmens meteorològics que coincideixen o no amb allò que estem veient o d'aspectes vinculats indirectament o directa amb el Vinseum. L'altra intervenció és "Intents de reconstrucció" que consisteix en una sèrie d'objectes de vidre com els que s'utilitzen als laboratoris (provetes, matrassos, erlenmeyers, embuts, etc.), que prèviament s'han trencat i posteriorment s'han reconstruït de la millor manera possible. 

La relació amb Vinseum s'estableix a partir de l'ús que es fa d'aquest tipus d'objecte en els laboratoris dels cellers, per mesurar i barrejar productes relacionats amb la producció i anàlisi del vi.

Manolo Laguillo, Casa Bloc, Barcelona, 10 d'abril

"Campo/contracampo"

Casa Bloc un projecte d'habitatges funcionals per a famílies obreres construïda entre 1932-36 pels membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana que definia una trama urbana similar a les cases Dominó de Le Corbusier, un dels exemples més paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya.

Manolo Laguillo (Madrid, 1953) fotògraf que inicia la seva trajectòria a mitjans de la dècada dels anys 70. S'ha dedicat a captar sistemàticament paisatges urbans absents en la representació com són les zones perifèriques, àrees industrials, els polígons. Laguillo analitza l'urbanisme i l'arquitectura urbana amb ulls de documentalista però també amb les dosis justes de subjectivitat. Ens fa entendre que els edificis i els espais que els separen han estat concebuts i construïts per a que les persones hi visquin. 

Amb un títol tan cinematogràfic com "Campo/Contracampo", en referència a la tècnica més utilitzada en cinema per filmar un diàleg entre dues persones primer des d'un angle i després del seu oposat a 180º, Laguillo relata una història en la qual el diàleg que es fa palès és el que manté l'artista amb la casa Bloc, tot transitant-la, en ordre descendent, des del terrat de l'edifici de la cantonada, entre el Passeig de Torres i Bages i el carrer de l'Almirall Pròixida, fins a una de les obertures interior de l'edifici que s'aixeca entre el pati nord i el pati sud del complex arquitectònic. El seu és una mena de diàleg entre l'exterior i l'interior de la casa Bloc, que, al temps que ens confronta amb la seva permeabilitat, situa en primer pla la voluntat dels arquitectes de crear un espai agradable, habitable, transitable i, en suma, on poder viure. 

Laguillo busca que es reflecteixin les característiques d'aquest exemple, únic a Europa, d'habitatge social racionalista, alhora que explica la seva història. 

Mar Arza, Castell monestir d'Escornalbou, Tarragona, 10 de maig

"Un fil de veu gebrada"

El Castell Monestir d'Escornalbou és una casa senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel (1153) i un castell construït damunt les restes d'una fortalesa romana. El va adquirir el diplomàtic, egiptòleg i filantrop Eduard Toda que, seguint la moda de l'època, el va reconvertir en la seva residència burgesa. Arran de la passió de Toda pels llibres, a Escornalbou hi ha una biblioteca de dimensions incommensurables.

Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976) és una artista que dissecciona i esculpeix el llenguatge per reescriure llibres, escodrinyar la cara oculta dels seus continguts i desentranyar poètiques alternatives. Arza, entrellaça disciplines com l'art i la literatura - per a l'artista, dos idiomes diferents per l'expressió d'un mateix pensament.

Fascinada davant l'acumulació de capes d'història i vides d'Escornalbou, Mar Arza proposa intervenció subtil a l'espai de la Biblioteca del Castell d'Escornalbou que, tot fixant-se en l'impuls de l'escriptura que acompanya la veu en el seu trànsit cap el document, escola el testimoni de la contemporaneïtat en el passat i es tradueix en un relat que s'acaba abocant als fulls de la història.

Amb un títol de ressonàncies tan poètiques com "Un fil de veu gebrada", la proposta de Mar Arza és una instal·lació formada per un vídeo amb so de prop 7 minuts i un reguitzell de lletres i paraules, entrant i sortint de la prestatgeria on hi ha els llibres, tot apropant el seu contingut als espectadors de manera metafòrica. 

Patricia Dauder, Museu de la Noguera, Lleida, 16 de maig

"Tamis"

El Museu Comarcal de la Noguera neix l'any 1983 amb la voluntat de gestionar el patrimoni arqueològic de la ciutat de Balaguer. Es tracta d'un dels conjunts arqueològics més importants a Catalunya per la petjada de l'Islam que es percep a través dels vestigis datats entre els segles IX, X i XI - quan la ciutat de Balaguer va ser part d'al-Andalús. 

Patrícia Dauder (Barcelona, 1973) és una artista que experimenta amb la forma i la matèria com un acte reflexiu sobre el pas del temps i la idea d'espai. Treballa el dibuix, l'escultura, els materials tèxtils, els films o les fotografies amb un llenguatge proper al minimalisme.

En el Museu Comarcal de la Noguera, Patrícia Dauder va voler explorar més a fons alguns dels motius que apareixen a les construccions i a l'artesania islàmica. Dauder se centra en l'abstracció present en l'art islàmic, com a manifestació geomètrica de les idees d'unitat i infinit, i en la cal·ligrafia com a transcripció directa de la paraula divina.

"Tamís/Tamiz" (2025) és una intervenció a les vitrines del museu que situa en un mateix espai objectes i fragments de l'època andalusí i l'obra contemporània feta per l'artista amb materials i una paleta cromàtica a base de tons similars als usats en aquella època. La proposta de Patricia Dauder tracta la unió de dos mons completament diferents, units en la seva essència a través de l'abstracció, que traspassa la línia del temps.

Paula Bruna, Museu del Ter, Catalunya Central, 22 de maig

"El rapte de la nimfa"

El Museu del Ter posa en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter i té la seva seu central a Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó datada l'any 1841. A més de la secció dedicada a l'àmbit industrial, el Museu del Ter disposa d'un espai consagrat a les ciències naturals, que ofereix l'oportunitat de recórrer els paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural i els aspectes socials i ambientals del riu.

Paula Bruna (Barcelona, 1978) formada en Belles Arts i Ciències Ambientals investiga des de aquesta doble vessant les relacions entre les societats humanes i el seu entorn ecològic des de perspectives no humanes. Bruna explora els efectes de l'explotació humana del riu i l'impacte que tenen per la fauna salvatge que hi habita. 

El projecte es titula "El rapte de la nimfa" i consta d'un vídeo i una instal·lació ubicat al costat d'una de les turbines d'aigua del Museu del Ter, al costat d'un d'aquells aparells que funcionaven a partir de la força de l'aigua del riu i que permetien funcionar les màquines de filatures amb les quals es fabriquen els teixits.

Cabosanroque, Castell de Miravet, Terres de l'Ebre, 24 de maig

"Una pedra fa Castell"

El Castell de Miravet és una fortalesa templera ubicada a les Terres de l'Ebre que va ser construïda entre els segles XII-XIII després de la conquesta d'aquestes terres per part de Ramon Berenguer IV. El conjunt d'aquest castell és un dels exemples més importants d'arquitectura romànica de transició, religiosa i militar, de l'Orde del Temple, a tot Occident. 

L'obra del col·lectiu artístic cabosanroque sovint sorgeix del fet d'entrar en contacte amb un espai per apropar-se a la seva ànima, a través dels seus elements visibles o invisibles, actuals o històrics, reals o ficticis, etc. 

cabosanroque, format per Laia Torrents Carulla (1976) i Roger Aixut Sampietro (1975), experimenta, mitjançant instruments inventats o sorgits d'objectes quotidians, l'existència de realitats paral·leles i autònomes a la manera d'instal·lacions visuals i lumíniques amb components cinètics i escènics. Creen paisatges sonors. 

L'obra de cabosanroque porta per títol "Una pedra fa Castell" i consisteix en col·locar al centre de la capella del castell una roca calcària procedent d'una gravera en desús ubicada als peus del castell, prop de l'Ebre. Els artistes la perforaran per atorgar al so d'aquesta acció la mateixa entitat que la de tots els treballs previs que s'han realitzat amb les roques utilitzades per la construcció del castell.

David Bestué, Museu Hidroelèctric de Capdella, Alt Pirineu, 31 de maig

"La llum"

El Museu Hidroelèctric de Capdella preserva el patrimoni hidroelèctric de la Vall Fosca, del qual la Central Hidroelèctrica de Capdella n'és la punta de llança. Es tracta d'un equipament que treballa en la recerca, preservació i divulgació del patrimoni cultural, miner, arquitectònic i paisatgístic de la vall. 

A banda de la Central Hidroelèctrica, hi trobem l'Hospital fet de cartró, una mena d'instal·lació de campanya concebuda per l'empresa alemanya Christoph & Unmack i considerada actualment com una icona de l'arquitectura prefabricada i efímera. 

David Bestué (Barcelona, 1980)és un artista, assagista i curador d'exposicions que s'interessa per la relació entre text, escultura i arquitectura a través d'una pràctica artística de caràcter experimental. Les obres de Bestué acostumen a generar situacions absurdes que qüestionen les nostres convencions de comportament, intentant establir connexions temporals i fràgils entre les formes permanents i la presència d'elements transitoris.

El projecte titulat "La llum" està format per diferents intervencions en els espais de la Central Hidroelèctrica de Capdella i l'interior de l'Hospital de cartró.

A l'Hospital de cartró Bestué s'inclina per unes obres elaborades, entre altres, amb pasta de paper. En canvi, els espais de la central es vincularan amb el romànic i, en especial, amb el motiu de la maternitat (verges de fusta amb el fill als braços) per apel·lar a allò que va significar per a la vall la construcció de la central hidroelèctrica. És a dir, el pas de l'edat mitjana a la revolució industrial en qüestió d'un parell d'anys. 

Mariona Moncunill, Museu de la Garrotxa, Girona, 6 de juny

"A conseqüència d'un llamp"

El Museu de la Garrotxa gestiona el patrimoni d'Olot i de la comarca de la Garrotxa i ofereix un recorregut per la història artística, cultural, social, industrial i artesana de la comarca.

També forma part del Museu d'Olot la Casa Museu Can Trinxeria, una residència de finals del s. XVIII que permet endinsar-se en el vuitcentisme i en la vida familiar benestant olotina de l'època. 

El treball de camp de Mariona Moncunill (Tarragona, 1984)indaga en les formes de creació de valor simbòlic i en els pòsits epistemològics que conformen les convencions socials i culturals d'avui en dia. Els processos de negociació i diàleg amb tots els agents implicats són també una part essencial del seu treball, que en alguns casos es fan visibles i en altres queden latents.

 "A conseqüència d'un llamp" és el títol de la proposta que planteja Mariona Moncunill pel Museu de Garrotxa i que es presenta a la Casa Museu Can Trinxeria. La proposta pren com a punt de partida les pedres de llamp, destrals neolítiques del fons del museu que en algun moment van ser usades com a amulets protectors contra els llamps.

Aquest ús es devia a la creença que les destrals eren la punta petrificada de llamps caiguts a terra i que, lligat a l'altra creença que mai cauen dues vegades al mateix lloc, podia protegir a qui la portés o a la casa que l'acollís. Aquests objectes són la prova de dues formes de vinculació amb el món suposadament contraposades -la científica i la simbòlica/religiosa- que permeten fer aflorar, en aquest projecte, un seguit de relacions insospitades al voltant dels llamps i de les pedres, per acostar-nos a pors humanes, catalogacions museològiques, campaners morts, entre d'altres.

"A conseqüència d'un llamp" és un relat fet de petits fragments d'història de La Garrotxa a partir d'un treball de documentació d'arxiu i hemeroteca i enredat en el context de Can Trinxeria.